Viu tot el motor a primera fila

Sentir parlar de la marca Smart és pensar en vehicles poc convencionals, innovadors i avançats al seu temps. De fet, dels tres models que ha comercialitzat la marca des del seu inici, només ha sobreviscut el menys convencional i més revolucionari dels tres: el Fortwo. Després de moltes evolucions sobre l’original i un cop consolidat al mercat, les característiques urbanes i el tarannà del vehicle el porten a una evolució lògica cap al futur com són les energies renovables. Avui provem el Smart Fortwo elèctric.

Estèticament és igual que qualsevol altre Fortwo de benzina, diferenciat a aquestes primeres unitats per un cridaner color verd del tridion i les llandes. A l’interior, el canvi per una instrumentació d’acord a les necessitats elèctriques és evident. Disposem d’un gran rellotge de càrrega, del consum de bateria instantani, i de la potència que utilitzem. La resta és idèntic als altres Fortwo, amb aire condicionat, radio, etc. L’altra diferència la trobem quan obrim la tapa de la benzina, substituïda per un enorme endoll per on recarregarem el cotxe amb un cable específic a qualsevol endoll de 220V.

El motor elèctric és alimentat per unes bateries de “ió-liti” que es carreguen en 8 hores completament. La potència màxima és de 41Cv i el seu par motor és de 120Nm, xifres que no estan gens malament. Passa de 0 a 60 km/h en 6,5 segons i la seva velocitat màxima és de 100km/h, autolimitada per qüestions de autonomia. Amb una càrrega complerta, podem rodar fins a 135 kilòmetres. Sobre el paper, les xifres no varien gaire amb un model de benzina, amb l’única penalització dels 100 kg més de pes que el model Diesel. El canvi és automàtic amb una sola velocitat, com és normal als cotxes elèctrics.

El seu aparent handicap és l’autonomia, per això ens hem proposat una prova d’ús normal: farem el trajecte des de l’estadi de Montjuic fins a una hipotètica vivenda a l’extraradi, concretament a Granollers. El recorregut ha d’incloure de tot, per la qual cosa anirem per les rondes, autopista del Maresme, Alella, corbes pel coll de Font de Cera, i urbà de nou a Granollers.

La primera sensació és molt estranya. Això de donar el contacte i no sentir res és una percepció que ens costa a tots al principi, però alhora molt agradable. Donem gas (bé, és un dir, és clar…) i el cotxe surt suaument enmig d’un mínim brunzit del motor. Tot funciona com qualsevol altre Smart, però més silenciosament. Hem de matisar que, per qüestions d’autonomia, normalment només funciona amb una potència de 27 Cv. Si necessitem més potència, pitgem l’accelerador a fons en una posició anomenada de “sobregas” o “Kickdown”, i aconseguirem els 41 Cv anunciats per un breu període de temps.

Per les rondes, el silenci ens enganya i sembla que el cotxe no corri. La realitat és que va una mica més lent per que pesa una mica més, i pels cavalls de menys respecte als de benzina, però no és més lent que d’altres vehicles. El tram d’autopista ens el prenem amb filosofia i mantenim uns dignes 100 km/h, a només 10 km/h del futur i polèmic límit d’en Zapatero. L’orientació d’ús del cotxe és evidentment urbana, doncs en aquest medi es mou com peix a l’aigua i amb més agilitat potser que els benzina, sobretot gràcies a la seva acceleració més suau i lineal pel fet de no canviar de marxa.

Comencem la carretera de Font de Cera i mantenim el ritme com qualsevol altre. Sincerament, no em pensava que altres cotxes em fessin nosa i el petit Fortwo circula com si res, ni més ni menys de pressa. Això sí, avançar és tasca quasi impossible, per que la seva recuperació a més de 60km/h és molt discreta. No és un cotxe de carretera, com tampoc ho són molts scooters que fan el mateix trajecte al mateix ritme que nosaltres, sense ser motos de carretera.

Arribem al garatge i hem consumit un 25% de la reserva d’energia. Traduït, vol dir que la recàrrega durarà unes 3 hores i el cost aproximat del consum 0’6 € ! (Vint duros d’abans!). Es a dir, que podem anar de casa a la feina fent uns 40 kilòmetres i tornar gastant més en peatges que en carburant. En arribar a casa endollem el cotxe al garatge i el recarreguem mentre dormim fins l’endemà. Senzillament genial.

Evidentment, tota història té la seva part dolenta. El gran mal del cotxes elèctrics és la seva autonomia teòrica, com ja hem comentat, però també d’altres problemes “socials”: no tothom disposa d’un garatge o plaça de aparcament amb un endoll; la gent que aparca al carrer queda exclosa automàticament; si ens oblidem de recarregar o arribem molt tard a casa, potser no ens carrega prou el cotxe (no disposa de recàrrega ràpida). L’altra part és el seu elevat cost de fabricació. Les 50 unitats del 2011 les lloga una empresa de rènting per 850 € al mes, quasi el doble que un Smart “normal”. Al 2012 ja el tindrem disponible als concessionaris de la marca, i ens consta que Mercedes està fent malabarismes per aconseguir un preu competitiu.

Les conclusions de la prova són que el cotxe elèctric és una opció molt vàlida per l’ús diari, fins i tot en petits trajectes interurbans. Té el gran avantatge de les zero emissions, el cost ridícul d’energia i un cost en menors prestacions acceptable per la gran majoria de conductors. Potser no és la solució definitiva a la benzina, però és una solució excel·lent per contribuir amb un granet més de sorra a allargar la vida del planeta.

Text i fotos: J Chaume

[Veure com a slideshow]