Viu tot el motor a primera fila

Ara fa 26 anys, la marca japonesa Yamaha va treure a la venda una màquina molt especial. Aquella màquina tan especial es passejava per totes les pistes on es disputaven proves d’acceleració despertant l’admiració i forjant el que avui en dia ja considerem una llegenda. El que llavors denominarem la “Muscle Bike” de Yamaha tenia un nom: V-Max.

Parlar a qualsevol aficionat a les motos d’aquestes sigles propicia una reacció immediata d’admiració alhora que un desig intens per poder-la provar o conduir-la una estona. Es per aquest motiu que a Motor.cat no podíem deixar passar més temps sense muntar al damunt d’una autèntica bèstia de dues rodes, font d’inspiració de altres marques com Ducati amb la seva Diavel i objectiu a batre per tothom que la vulgui destronar del seu regnat de las “Monster Bikes”.

I és que no n’hi ha per menys. 1.679 cc en un motor de 4 cilindres en V i refrigeració líquida són capaços d’intimidar al més expert dels “motards”. Si a sobre descobrim que sota la part més noble del nostre cos portem 200 cavalls, l’adrenalina pot començar a fluir per les nostres venes molt abans de prémer el botó de posada en marxa.

La seva estètica és monstruosa. Es un autèntic festival de elements que sembla que tinguin com objectiu intimidar-nos amb la seva imatge. La V-Max ja fa respecte només veure-la en parat. La combinació dels colors platejats, titani i negre li atorguen un aspecte agressiu. Es com si fóssim davant d’un lluitador de la WWF i nosaltres en encongíssim per moments enmig de tremolors de por. El seu xassís llarg i la posició baixa, combinat amb les entrades d’aire del dipòsit, augmenten l’efecte intimidador, que sumat als 4 tubs d’escapament curts fets a mà en Titani rematen el seu aspecte musculós.

Com ja hem dit abans, el seu motor és una bomba de 1700 c.c. de 4 cilindres en V que ofereix 200 CV a 9.000 rpm i un parell motor de quasi 167 Nm a 6.500 rpm, que significa que caldrà que ens agafem fort al manillar quan accelerem a fons si no volem sortir volant cap enrere. Les bugies d’iridi ens asseguren la màxima eficiència en la combustió a qualsevol règim de gir motor i són part d’aquestes xifres impressionants.

Posem la clau en posició de marxa i ràpidament ens surt un missatge provocador a la nostra pantalla digital de sobre del fals dipòsit de benzina: “ready to ride…” Potser seria més adient un “ready to fear” o “ready to excite” (depèn del nivell de conducció, és clar) però el que és clar és que quelcom excitant passarà en breus instants. Pitgem el botó de marxa i un so contundent surt dels escapaments de titani. Ja m’havien avisat del seu so i és dels que fa trempar a tot bon “motard”. Amb l’adrenalina corrent per les venes introduïm primera velocitat i comencem a rodar, no sense comprovar abans que els seu pes de 310 kg és un problema greu per maniobrar i un gran inconvenient en ciutat. Un cop en marxa es torna més àgil del que ens pensàvem, sense deixar de ser delicada en els moviments en ciutat. El gas és molt suau i l’hem de mesurar amb calma si no volem anar donant cops de coll constantment. La posició és una mica baixa, amb les cames molt arronçades. Les entrades d’aire sobre el fals dipòsit fan que haguem d’anar més oberts de cames del que voldríem, arribant a ser incòmode amb el pas dels kilòmetres. Als semàfors toquem a terra sense problemes.

Si una cosa tenim clara és que per ciutat crida molt l’atenció i atreu les mirades de tots els motoristes que saben el que portem. Mentre anem patint entre els cotxes, esperem amb ànsia la sortida de la ciutat per comprovar les seves brutals acceleracions. El seu parell motor és tan bestial que podem anar en cinquena a 60 km/h com qualsevol custom d’alta gamma, amb la diferència que en pocs segons anirem fora de la llei si obrim gas a fons.

No importa la marxa ni la velocitat en la que circulem: obrir gas amb la V-Max aporta una acceleració de mil dimonis. Es com si anéssim amb el “falco mil·lenari” del “capitan Solo” i entréssim en l’hiperespai, doncs els altres vehicles s’arriben a veure deformats per la nostra acceleració. Si patiu del cor, no us ho recomano. Al nostre davant, el compta-revolucions puja de manera esfereïdora mentre els kilòmetres per hora pugen vertiginosament. Portem un indicador que s’il·lumina en arribar a zona vermella… Ho sento, però jo no ho vaig comprovar…

Llàstima que el concepte Naked i un ridícul dipòsit de 15 litres fan que les qualitats ruteres de la V-max es vegin molt penalitzades. Que ens empassaríem tot l’aire i insectes del Vallès ho teníem clar, però no ens esperàvem conèixer totes les benzineres de la comarca. Per altra banda és ben lògic que una màquina així consumeixi, però un dipòsit amb uns pocs litres més no li faria cap mal.

Disposats a aprofitar la seva cavalleria, ataquem literalment un tram de carretera de muntanya. El xassís ens permet enllaçar revolts a bon ritme, malgrat que notem el seu pes. La transmissió Cardan és més suau de l’habitual en reduir i el funcionament de tots els comandaments és molt fi. La forquilla davantera sobredimensionada ens ha resultat una mica “rebotona”, igual que la suspensió del darrera una mica seca, encara que podia estar produït per una regulació massa de circuit. Amb més temps segur que solucionaríem el tema dels taratges gràcies a les seves múltiples regulacions davant i darrera. Els frens ens han agradat força i la intrusió del sistema ABS és mínima, aturant la moto quan i a on necessitem.

La sortida del revolt és fulgurant. Obrir gas a fons després de negociar una corba és pot transformar en una enorme derrapada a l’estil “Stoner” si en sabem prou, o en una perillosa caiguda si no vigilem. El cert és que el proper revolt s’acostarà més ràpidament del previst i amb tant de pes ho hem de tenir tot molt clar. Els avançaments són un joc de nens per la V-Max.

Ens han impressionat les seves prestacions i ens ha enamorat l’estètica monstruosa, però s’ha de millorar el seu confort en llargues distàncies i la ridícula capacitat del dipòsit de benzina. Tot un handicap.

Ja portem una bona estona rodant amb la V-Max i és hora de descansar una estona. Baixem com si d’un cavall salvatge es tractés i busquem la comodíssima cadira de plàstic de la terrassa d’un bar qualsevol. Assaborim una cerveseta ben fresca mentre un altra colla de “motards” comenten la jugada tot admirant la nostra V-max. Segurament cap d’ells s’atrevirà a acceptar un repte d’acceleració… A ningú li agrada perdre. 

Text i fotos: J.Chaume

[Veure com a slideshow]