Viu tot el motor a primera fila

Aquest és un dels molts qualificatius que em venen al cap quan recordo les sensacions viscudes aquest matí, la mateixa que deuen sentir els mortals que pugen a l’última atracció de port aventura. Però anem a pams.

Aquest matí, diversos pilots s’ha reunit al Farell per posar a punt les seves màquines en uns test privats. Entre ells, l’actual líder del campionat de muntanya i vigent sotscampió de monoplaces, en Carles Mestres. Després de varies passades a aquesta revirada i bonica carretera, en Carles m’ha ofert provar la seva màquina.

Caram! Quina bona idea!. Fa temps que em rondava provar un CM però no ho acabava de fer i avui en Carles m’ho ha posat fàcil.

Primer de tot, em col·locat el seient una mica mes enrere, més que res perquè jo son una mica més alt que ell i no hi cabia… La primera sorpresa ha estat al pujar: puc entrar!. La gran dificultat d’aquest vehicles (sobretot de l’anterior versió, encara recordo sortir a quatre grapes…) es l’accés, però en aquest model em recorda molt el del meu M3.

Un cop a dins, tot és senzill. Un gran conta-voltes presideix el tablier, amb una zona vermella a 13000rpm!!!!, es clar, es un motor Suzuki 1000 de 170 CV com el que munten les motos. Al davant dels meus ulls, uns leds t’indiquen quan estàs arribant al límit de voltes, molt útil perquè l’agulla, quan vas per feina, quasi no et dona temps a mirar-la. Una mica mes a la dreta, un dígit t’indica la velocitat que portes engranada. La resta, poca cosa mes: el talla-corrent, un boto per engegar i un per la marxa enrere.

Els pedals són com els formules, molt junts i verticals, però d’un accionament realment impecable.

Després del ajust del seient i de varis consells del pilot “titular”, enfilo cap a la sortida.

Al principi, el cotxe intimida una mica, sobretot perquè els has vist córrer en mans dels pilots punters i saps el que pot fer, però tot és molt senzill, de moment…

Per fi em diuen que puc sortir. “Aniré tranquil·let” penso per dins, no fos cas que passes qualsevol cosa i li engegués en orris la cursa de Sant mateu. Poso primera i….se’m cala!!! Amb els nervis he deixat l’embragatge massa ràpid. Enfilem el cotxe de voltes i gas. 1,, 2, 3 ,4 “caram” com brama!. El cotxe accelera molt, les marxes entren com una metralladora sense pitjar l’embragatge, ja que el sistema “cut off” s’encarrega de tot.

En un tres i no res arriba la primera corba, i arriba la segona sorpresa: freno massa d’hora i haig de tornar a donar gas. Es lògic, el meu pesa 1200Kg i aquesta bala vermella només 450Kg i va directe, sense servofrens ni servodirecció.

Segueixo pujant per la zona ràpida inicial i me’n dono conta que el vehicle és molt nerviós, que accelera molt, però també frena molt i té un pas en corba molt alt. Arribo al primer revolt de dretes i noto que el cul es belluga al sortir: “que divertit” les seves reaccions són sumament fàcils de controlar i és molt noble. Més endavant venen unes enllaçades, que agafo a bon ritme, i comprovo l’estabilitat impressionant d’aquest aparell.

Segueixo pujant, les corbes van caient i és com un joc. Si t’equivoques, el cotxe et permet rectificar. Suposo que quan vas al límit és més difícil, però m’imagino el Carles pujant a l’última cursa del campionat, on va batre el rècord de la prova.

Passo l’últim ganxo de dretes, ara li estic agafant la mida arriba la recta de dalt. Entro en 3ª, 4ª, 5ª i 6ª a fons… L’acceleració es brutal i arribo a la frenada a una xufla impressionant, frenada que em torno a quedar curt per què no em recordo com arriben a frenar aquests bitxos.

En arribar a baix, torno a fer una altre pujada complerta, però aquest cop ja amb el cotxe més per la mà i apretant una mica més el límit del cotxe. Quan més hi vaig més m’agrada, però per anar com van el punters s’han de fer moltes hores.

En arribar a l’aparcament, m’adono que he suat molt, però no estic gens cansat. Ara sóc conscient del grau de plaer que senten els seus pilots quan els condueixen.

En conclusió, el Speed Car GTR és un cotxe extremadament divertit, amb un cost de manteniment molt més reduït que un turisme, amb una rel.lació “preu – plaer” molt bona i perfectament conduible per totes les mans, sempre que prèviament i sense pressa s’hagin dedicat a “rodar” uns quants kilòmetres mes tranquil·lament.

Desprès de provar aquest vehicle, jo no pujaré al Furius Baco… prefereixo el Speed Car.

[Veure com a slideshow]

Article de Josep Chaume,
amb un especial agraïment al nostre amic Carles Mestres