Viu tot el motor a primera fila

A la dècada dels 80, alguns motards de superesportives de gran cilindrada que patien un accident havien de deixar les seves muntures sense carenat mentre el reparaven després d’una caiguda. Poc es pensava aquesta gent que amb el temps estaven creant un nou segment de motocicletes sense voler: les Street Fighter. Aquestes potents nacked s’han anat creant un important forat al mercat i entre elles, la marca britànica Triumph va ser de les primeres en oferir una màquina d’aquestes característiques de sèrie. La moto que ara analitzarem és l’evolució del 2012 de l’emblemàtica Speed Triple, tota una icona dins el seu segment.

Aparentment les evolucions semblen imperceptibles i cal una mirada a fons per percebre les millores d’aquest model. La seva estètica elegant i agressiva alhora ens distreu més del que voldríem i ens fa difícil veure les diferències (que maca és la punyetera…). El xassís d’aquesta bellesa anglesa ha estat renovat per complet. El basculant del darrera és un mono braç renovat que, junt a uns nous silenciadors de l’escapament, li aporten una estètica més agressiva i actualitzada als gustos del segle XXI. Els fars són els mateixos ovalats de les Street Triple, aquest cop coronats per un petit carenat que els embolcalla i els dóna un aspecte diferent (malgrat que als més puristes els continuïn semblant horribles).

Un cop dalt de la moto, la posició de conducció ens sembla molt confortable, amb una alçada del seient que permet arribar sense problemes amb els peus a terra als semàfors. El manillar ens proporciona una posició més relaxada que en altres models sense perdre aquell punt cap endavant que ens incita a passar a l’atac. Un cop ens comencem a moure, tinc la sensació que estic conduint una Street Triple molt més potent i millorada. Certament m’esperava que fos més feixuga de portar per ciutat per ser una 1.000, ans al contrari ens belluguem amb ella per Barcelona amb més comoditat que moltes 600 i 750 Nacked del mercat que hem provat.

El motor és el conegut de tres cilindres de 1050 cc amb una millora de potència i parell motor respecte l’anterior versió. Ara ens ofereix la gens menyspreable xifra de 135 CV a 9.400 rpm i un parell motor de 111 Nm a 7750 rpm, senyal inequívoca que estem davant d’una màquina que ens pot fer posar els pèls de punta en qualsevol moment. Però no us espanteu, doncs aquesta eina britànica es deixa portar per tot tipus de mans i ens admet errors de conducció que en altres es paguen cars. La dolçor i contundència del seu motor és dels que fan adeptes, movent-nos amb facilitat en tot tipus de vies. En obrir gas sempre tenim la potència que necessitem, permetent-nos apurar quasi fins a les 10.000 rpm en conducció esportiva o estalviant-nos de canviar de marxes en moltes carreteres de muntanya gràcies al seu parell motor. El canvi de 6 velocitats és suau d’accionament i té un esglaonament correcte.

Els moviments en carretera oberta i autovies són àgils gràcies al seu nou xassís. La seva acceleració fa que haguem d’anar en compte en no obrir gas a fons de cop: no portem control de tracció i és bastant probable que acabem marcant-nos un cavallet, molt bonic per tothom menys pels agents de l’autoritat. Les seves reaccions són nobles i té una conducció molt pura on notem en tot moment l’asfalt. Les suspensions, davant amb forquilla invertida i darrera amb amortidor Monoshock de Showa, tenen múltiples regulacions en precàrrega, rebot i compressió, el que ens garanteix poder posar-les al nostre gust si hi dediquem una mica de temps al principi del recorregut. Els frens davanters són dos discs de 320 mm amb pinces Brembo de 4 pistons, potents i dosificables alhora, ben complementats pel disc del darrera de 255 mm. El sistema ABS és opcional per uns 600€ més.

Amb tots aquests antecedents i un parell d’ensurts en forma de cavallet, ens disposem a esbrinar el seu potencial on més gaudim els motards: a les carreteres de muntanya. No cal anar a fons per veure que la moto pot ser un tro en mans expertes. El seu xassís aguanta plegades quasi de circuit sense donar ensurts. Només cal que portem les suspensions a punt per extreure el màxim plaer de la Triumph. Els frens és mostren molt a l’alçada, parant la moto amb força i seguretat quan volem i fent que el nostre ritme alegre no disminueixi. Els revolts cauen un darrera l’altre a ritme de vertigen com si res, mentre comencem a entendre la quantitat d’adeptes que té aquest model anglès. Intentem buscar-li les pessigolles i sempre ens avisa si estem a punt de sobrepassar el seu límit (a vegades molt per sobre de la gran majoria de motoristes “normals”). Trails apart, potser estem davant d’una de les motos més divertides de que podem disposar per gaudir d’un matí de revolts.

Ens agrada molt el seu nou xassís, lleuger, precís i que inspira confiança, així com la resta de components que la complementen. El motor té una resposta a l’alçada del que esperem. Milloraríem la seva autonomia, sobretot si sóm de “rosca fàcil”, i li incorporaríem algunes millores electròniques com controls de tracció, sistemes anti-rebot, etc. que ja incorpora la competència i la fa justa d’equipament vers la competència.

Podeu accedir a una Speed Triple per 11.995€ sense ABS (12.595€ amb ABS).

Si hagués de resumir les bones sensacions que ens ha proporcionat aquesta moto us haig de dir que no puc. A estat una d’aquelles motos que costa tornar després de fer la prova.  La Triumph Speed Triple és una màquina sorprenent que llueix molt dignament el seu rol de líder del segment de les Street Fighter, amb un bon grapat de sensacions a punt per qui la pugui pilotar. Si esteu pensant en una moto d’aquest segment, no oblideu en posar a la llista la Triumph: no us decebrà.

Text i Fotos: J.Chaume i F.Girbau

[Veure com a slideshow]