Viu tot el motor a primera fila

Les curses automobilístiques que es disputen a les carreteres del nostre país sobreviuen amb força èxit dins la crisi de l’esport del motor. Són molt espectaculars i tenen força coses positives. Ara bé, si mirem  entre les dificultats per realitzar aquestes proves, descobrim un fet molt diferent respecte a les curses de circuit: els entrenaments. Mentre uns paguen uns diners determinats per fer més o menys tandes de “x” minuts i esbrinar com baixar una mil·lèsima, els bojos que correm a les carreteres de la nostra geografia prenem notes i/o memoritzem les carreteres a velocitat legal i amb els altres mortals circulant per elles. Els vehicles utilitzats són sempre de sèrie i complim sempre que es pot les normes de circulació establertes.

Tot això ve al cas per que el passat dia 2 d’octubre vam córrer l’última pujada del Campionat Català de Muntanya, la pujada a les Maioles, com ja us varem informar a aquesta revista. Fins ara us hem comentat com és la carretera o la crònica de la cursa, però mai el que hem de fer per preparar la cursa. Com en tot, part de l’èxit resideix en la preparació, l’entrenament i memorització de la carretera fins l’última pedreta.  Aquests punts són fonamentals, a mé de la preparació de l’equip i la planificació de la cursa.

La cursa de les Maioles és de les que considerem molt ràpides, amb molts revolts a fons, que requereixen bona memòria i sang freda per no aixecar peu. Per això, aquest cop el meu company d’entrenament ha estat un dels cotxes més ràpids del moment: el Seat Leon Cupra R. Els seus 265 CV i els seus 350Nm de parell motor m’aniran molt bé per acostar-me al màxim a les prestacions de la meva màquina de curses.

De camí cap Igualada, em sorprèn molt la suavitat del seu funcionament. El seu consum en conducció econòmica és realment contingut per ser una bèstia capaç d’accelerar de 0 a 100 km/h en només 6,2 segons. En punta de gas o amb el control de creuer connectat, el Cupra R es comporta com un vehicle familiar més, excepte pels inevitables saltets fruit de la suspensió esportiva que equipa. Avançar és un joc de nens. Circulant a velocitat moderada és inevitable ser observat amb provocació per altres usuaris de cotxes esportius, poc conscients de les possibilitats reals d’aquest vehicle.

Arribem per fi al tram a estudiar. Personalment ja el coneixia d’altres edicions de la cursa, però aquest any el llistó és molt alt i per superar els meus rivals cal que m’esforci al màxim. Faig una primera passada per la carretera molt lentament, estudiant les possibles variacions amb l’anterior edició i estudiant cada pam d’asfalt. Si cal, m’aturo fora la carretera i observo a peu els punts més dubtosos (algun cop he fet la carretera sencera a peu o en bicicleta). Em sorprèn l’alçada del Cupra al terra, quasi com un cotxe de ral·lis: l’alçada lliure al terra  és suficient per no arrossegar la panxa del cotxe cada cop que paro a la vorera.

Un cop estudiades les novetats i totes les pedres del camí (quasi bé), em disposo a pujar una mica més alegre. El més difícil d’aquest cotxe és mesurar el significat d’ “una mica”, doncs la invitació a augmentar el ritme és constant i no podem oblidar que hi pot haver més usuaris. Finalment acabo caient en la temptació i cedeixo als meus instints esportius: el Cupra és un verdader tro. El més potent dels Leon accelera de forma ràpida i progressiva, amb contundència però sense ensurts ni reaccions estranyes. A l’hora de frenar, les mateixes sensacions s’inverteixen, amb el coixí que ens pot suposar disposar d’un bon ABS i un ESP. Malgrat li estem començant a buscar els límits, aquests sistemes de seguretat es resisteixen a entrar per no alterar el tarannà esportiu del vehicle, cosa que s’agraeix.

Les corbes de la pujada es succeeixen amb molta rapidesa i el Cupra R mostra una estabilitat digne dels millors esportius. Sense perdua de confort, la suspensió absorbeix les irregularitats com si res, transmetent les sensacions sobre l’asfalt com quan un artesà passa la mà  per sobre la seva obra d’art per comprovar-ne la qualitat. El Seat fa fàcil el que en altres vehicles esportius poden ser un munt de complicacions, demostrant que el seu ADN porta les sigles WTCC.

Finalment completem un gran nombre de passades pel tram que disputarem el diumenge de cursa. La tarda s’ha anat animant i diversos companys de cursa fem cap a l’arribada del tram per fer petar la xerrada una estona. Aquest és un dels millors moments dels entrenaments, on la companyonia entre els pilots fan que semblem una gran família. Es un plaer escoltar l’avi Rossell explicar les seves primeres curses a les Maioles ara fa un grapat d’anys, o en Gerard les seves mil i una histories dels cotxes d’abans, o els pilots dels CM demanar consell a tots de la millor traçada, o aquell pilot novell que no sap ben bé com va tot i va fet un sac de nervis, o… en fi, només per això val la pena tot plegat.

Se’ns fa tard i a l’endemà fem la cursa. Amb el nostre Cupra fem l’última passada pel tram per deixar-ho tot ben clar al nostre cervell. Una cosa si és ben clara, el Seat Leon Cupra R ha complert el seu fet de “trainer” a la perfecció posant el seu petit gra de sorra. Ara entenc perquè molt jovent el té com objectiu, i perquè els de fóra del nostre país, amb menys perjudicis que ací pel tema de Marca, prefereixen mil cops el Cupra R a altres cosins del grup VW més cars. Qualitat, prestacions d’infart, equipament complet i un preu ajustat són una combinació guanyadora.

El diumenge vam guanyar la cursa.

Text i Fotos: J.Chaume

[Veure com a slideshow]