Tal dia com avui, ara fa 40 anys, es va donar el tret de sortida a la primera edició de la Cannonball Run. La idea era ben sencilla: creuar els Estats Units, des d’un taller de Manhattan fins a les platges de Redondo Beach, a California, en el menor temps possible. Vist així, sembla una imprudència de primer ordre. I, de fet, així ho va ser. No obstant, l’objectiu darrera d’aquesta primera edició del Cannonball Sea-to-Shining-Sea Memorial Trophy Dash era ben lloable: demostrar a les autoritats nordamericanes que bons conductors en bons automòbils poden fer servir la xarxa de carreteres inter-estatals nordamericanes de la mateixa forma que els alemanys fan servir les seves autobahns, que els viatges en cotxe a gran velocitat són una realitat i que la veritat i la justicia seran reafirmades en un acte obertament ilegal. Vist així, no sembla tan descabellat. Total, els alemanys segueixen amb el mateix sistema des de la Segona Guerra Mundial – autopistes sense límit de velocitat – i la veritat és que els hi va prou bé…

Bromes a part, vull que queri clar, d’entrada, que a Motor.cat no encoratgen de cap de les maneres la conducció irresponsable, sino que preferim fomentar en el seu lloc el respecte per la normativa vigent (per molt que ens costi), així com el respecte per la resta d’usuaris de la via. Queda dit.

Tot plegat va ser idea de Brock Yates, un editor de la revista Car and Driver, qui, animat per tots aquests arguments abans exposats, va decidir rendir el seu particular tribut a Erwin George ‘Cannon Ball’ Baker, un personatge que, fins el moment de la seva mort l’any 1943, va establir fins a 143 récords de distància “costa-a-costa”, tant en dues com en quatre rodes. No obstant, aquell primer intent va fracasar de forma estrepitosa, al no rebre el recolzament necessari i quedar-se sol a la línia de sortida. Tot i així, Yates va tirar pel dret i, en companyia del seu fill i dos companys de feina, va decidir fer la ruta pel seu compte al volant d’una furgoneta Dodge Custom Sportsman (a la que van anomenat Moon Trash II). El resultat? Yates i el seu equip van necessitar 40 hores i 51 minuts per cobrir els 4.599 kilòmetres que separaven Nova York de California, a una velocitat mitjana de 112,6 km/h i gastant la friolera de 21,38 l/100 km. Quasi res.

Després d’escriure la seva particular aventura a la revista Car and Driver, la cosa es va començar a animar, despertant l’interés de tota la gent que habia ignorat aquella primera edició, i rebent moltes cartes – algunes d’elles no precissament per donar-li la enhorabona – de gent interesada en prendre-hi part. Entre elles, la d’un equip de pilots polac anomenat Polish Racing Drivers of America i format per Oscar Kovaleski, Brad Niemcek i Tony Adamowicz, oficialitzant així la seva inscripció per a la següent edició de la prova. El seu pla era tan esbojarrat com la prova en sí: carregar de benzina una furgoneta Chevrolet Sportvan (fent servir el dipòsit principal, així com d’altres adicionals) per d’aquesta manera no haver de parar en tot el recorregut. En total, i segons els seus càlculs, 938,8 litres de benzina, el que equivalia a ni més ni menys que 3,2 tones de pes en total – incloent la furgoneta. Non-stop.

Un altre dels inscrits era l’equip format per dos advocats i un enginyer de Massachusetts. Aquest darrer va veure un petit anunci al New York Times on un col·leccionista de Long Island buscava un conductor que portés el seu Cadillac Sedan DeVille des de la costa Est fins a California. Les condicions, no obstant, eren ben clares: només el podien conduir de 9:00 a 20:00, i mai a una velocitat superior als 120 km/h (75 mph). Juntament amb ells també hi havia una parella en un MGB GT completament de serie, dos germans en un AMC AMX amb més de 150.000 kilòmetres, dos furgonetes – una d’elles era la Moon Trash II que Yates va fer servir en el seu primer intent – i fins i tot una autocaravana de proporcions bíbliques.

Brock Yates, en canvi, va preferir decantar-se per maquinària italiana – concretament, un Ferrari 365 GTB/4 Daytona – i per un co-pilot amb un currículum envejable: quatre victòries a la Formula 1 i una victòria absoluta a les 24 hores de Le Mans amb un Ford GT40 l’any 1967. Estem parlant, evidentment, de Dan Gurney.

El cotxe va ser cedit per Kirk White, propietari d’un concessionari de cotxes de luxe, qui ja va intentar fer el mateix amb Robert Redford en la primera edició de la Cannonball Run. Desgraciadament, l’actor nordamericà tenia “compromisos professionals”, pel que va decidir declinar la oferta. Com que el cotxe encara es trobava disponible, White va oferir-lo a Yates i aquest no ho va dubtar ni un segon. La cerca del co-pilot, no obstant, no va ser tan fàcil. Dan Gurney va declinar l’oferiment en un primer moment, el qual va passar a mans de Phill Hill – el primer campió nordamericà en la història de la Formula 1, al volant d’un Ferrari. Aquest també va decidir ignorar la temptadora aventura de Yates. El tercer “no” va venir de Don ‘Big Daddy’ Garlits, un ídol nacional a les curses de Top Fuel Drasger. Per sort, el dia abans de la cursa Dan Gurney va trucar Brock Yates per saber si la oferta encara seguia en peu. Pilota de partit salvada en l’últim moment: el Ferrari ja tenia conductors.

La sortida va tenir lloc al Red Ball Garage, un taller del Lower Manhattan, des d’on els participants havien d’anar sortint en intèrvals d’un minut a partir de les 0:01 del 15 de novembre de 1971. La realitat va ser que tothom va fer més o menys el que va voler, fins al punt de que els germans que prenien part al volant d’un AMX van decidir quedar-se a dormir ja que havien conduït des de Califòrnia el dia anterior. La única regla que hi havia era la següent:

“Tots els participants conduiran qualsevol vehicle que hagin escollit, per qualsevol ruta, a la velocitat que considerin oportuna en cada moment, entre el punt de sortida i l’arribada, al hotel The Portofino Inn. El participant que arribi a la meta amb el menor temps comptabilitzat serà el guanyador.”

Com era d’esperar, el guanyador del primer Cannonball Sea-to-Shining-Sea Memorial Trophy Dash - un títol honorífic, doncs no hi havia cap premi establert, a excepció d’una copa – va ser la parella formada per Brock Yates i Dan Gurney al volant del Ferrari 365 GTB/4 Daytona blau. Van recòrrer 4.607 km en 35 hores i 54 minuts a una mitja de 130 km/h, consumint 757 litres de carburant a raó de 16,44 l/100 km. Tot i que sembli mentida, en els 4.607 km de que constava la ruta només van rebre una multa de trànsit: $90 per circular a 217 km/h en una zona de 112 km/h.

En segona posició va quedar l’equip Polish Racing Drivers of America, a només 53 minuts del Ferrari guanyador. En contra dels seus plans originals, els polacs van haver de parar a Albuquerque per repostar 246 litres adicionals. El resultat va ser una velocitat mitjana de 124,2 km/h per recòrrer una distància total de 4.570 km – tot i que van arribar a marcar una punta de 206 km/h en una llarga recta en baixada prop de la meta, a California. Quasi res. Per darrera, i a nou minuts dels polacs, es van classificar els del Cadillac, després de parar fins a 15 vegades per repostar carburant… i mitja dotzena per recollir multes per excés de velocitat. I és que si només tenim en compte el temps que van estar al volant, descontant totes les parades que van haver de fer, el DeVille va marcar una velocitat mitjana de 137 km/h, superior i tot a la del Ferrari! El darrer en arribar a l’aparcament de l’hotel The Portofino Inn, a Redondo Beach, California, va ser l’autocaravana, amb un temps de 57 hores i 25 minuts. Un temps lent, si el comparem amb el dels guanyadors, però que li va servir per establir el primer rècord en anar de costa-a-costa en autocaravana.

Després d’aquella edició de 1971 encara s’en van organitzar tres més – els anys 72, 75 i 79 – amb una afluència de participants massiva, especialment si la comparem amb els set que van prendre la sortida en aquella edició que va començar tal dia com avui fa 40 anys. No és d’extranyar, doncs, que aquelles curses il·legals despertèssin ràpidament l’interés de Hollywood. Ahí està, per exemple, la Cannonball Run de Burt Reynolds o la Gumball Rally de 1976, la meva favorita i la que probablement millor recull l’atmòsfera i l’ambient d’aquella primera edició – entre d’altres coses, els protagonistes van amb un Ferrari 365 GTB/4 Daytona Spider… i fins i tot hi ha un equip que pretenia creuar el país sense parar per repostar, com els polacs.

Des de llavors, no obstant, la cosa no ha fet més que decaure. Avui en dia, totes aquestes proves no tenen res a veure amb l’esperit original dels primers Cannonball Run. Hotels de luxe, esportius valorats en centenars de milers d’euros, un respecte absolutament nul per les normes més bàsiques de comportament, alcohol. El resultat, com no és d’extranyar, és el que és, i sense anar més lluny, fa uns anys un matrimoni va morir al ser envestit frontalment per un dels participants… qui, per acabar-ho d’adobar, va intentar donar-se a la fuga. En definitiva, tots aquests Bullrun, Gumball i d’altres esdeveniments per l’estil no han fet més que prostituïr la noble idea original de Brock Yates per justificar un comportament a totes totes il·legal. Jo, personalment, em segueixo quedant amb les primeres edicions…

Si voleu llegir més sobre el tema, us recomano la lectura del llibre Cannonball!: World’s Greatest Outlaw Road Race, escrit pel propi Brock Yates i on trobareu fotografies i petites històries per avorrir-vos. Jo el tinc i us ben asseguro que val la pena donar-hi un cop d’ull.

Font: Piston Heads