Viu tot el motor a primera fila

L’any 1923 va ésser probablement el més exitòs de tota la història de l’automòbil esportiu català.

Barcelona disposava de quasi 10.000 cotxes matriculats i un ampli ventall de marques pròpies: des de el petit constructor d’autocicles artesanal fins a grans empreses d’automoció – avions, camions i cotxes- i la indústria auxiliar estava ben preparada per subministrar la major part de components de qualitat.

La indústria carrossera era una gran qualitat: Les obres de Fiol, Lucas, i altres carrossers catalans, generalment sobre xassís com Elizalde, Hispano-Suiza i marques de prestigi son encara premiades en concursos d’elegància arreu del món.

Aquest esplèndid panorama propicià una activitat esportiva considerable. Apart de quantitat de curses de regularitat per cotxes i motos de serie, rallies i curses en pujada, hi hagueren proves de velocitat d’un interès molt especial tant per la categoria dels participants com pel singular escenari en que tingueren lloc.
A més del III Trofeu Armangué, un cop d’ull al calendari de 1923, ens mostra la II Pujada a l’Arrabassada, un extraordinari III G.P. de la Penya Rhin al Circuit de Vilafranca del Penedes i sobre tot,: la inauguració de l’extraordinari Autòdrom Nacional de Terramar, Entre S. Pere de Ribes i Sitges, cel.lebrat amb una setmana de curses de tota mena, i la presencia dels millors pilots europeus del moment. Un esdeveniment històric que mereixeria un capítol a part.

Trofeu Armangué. III edició. 3.6.1923

Tornem però a la que seria la tercera i darrera edició del Trofeu Armangué. Amb el propòsit de fidelitzar els participants, l’article segon del reglament especificava que el trofeu s’adjudicaria en propietat al pilot, que guanyés dos de les tres edicions de la prova o bé qui obtingués més victòries i en cas d’empat, a qui fes un millor promig en conjunt de les seves participacions tot i com veiem, la inscripció d’un any a l’altre fou molt variada malgrat els sucosos premis en joc: deu, quatre i dos mil pessetes per als tres primers, – cal recordar que un cotxe utilitari d’importació costava unes cinc pessetes.-, a més de copes d’argent, medalles i mil pessetes per el millor classificat “nacional”, i premis addicionals per als pilots de vehicles de 750 cc

La inscripció va ésser molt lluïda amb novetats de marques i pilots, alguns dels quals com J.Batlló, Comte de Sert o R. Benoist, amb opcions clares de fer-se amb el Trofeu.

Aquesta inusual vista aèria permet apreciar la fina estampa aerodinàmica del M.A

Els David han desaparegut i entre les novetats, cal ressaltar els atractius Elizalde totalment diferents dels anteriors, amb cinc marxes, confiats a pilots experts com F.de Vizcaya i J.Feliu.

Patricio de Satústregui i “Salter” repeteixen amb els ràpids Loryc. Altres pilots locals com J.Batlló (M.A.) J.Boniquet (J.B.R.) porten els seus propis cotxes mentre Palazón (Sènèchal) Gastón (B.N.C.) i J.Jover (Rally-Chic) confien en els autocicles francesos. França està també molt ben representada per Salmson, Delfosse, Sènèchal, Benjamin i…. Defrance , amb dos o més cotxes per equip, amb el toc glamourós de la presència de Mme Violette Gouraud -Morris al volant d’un Benjamin de 750 cc, fet al bohemi barri parisien de Montmartre.

La cursa fou molt viva: El circuit estava molt millorat, el públic nombrós aviat va veure que les prestacions dels cotxes eren molt superiors a l’edició anterior. Desprès d’una sortida fulgurant de Satrústegui, el Salmson de Benoist, guanyador de l’any anterior, passà a dominar la cursa amb el seu company Desvaux en tercer lloc pressionant a Satrustegui, seguits del M.A. de Batlló, els Elizalde de Vizcaya i Feliu, Palazón i el sorprenent JBR de Boniquet. fins que a mitja cursa, d’acord a la estratègia prevista, s’aturaren a repostar, deixant el lideratge provisional de nou al Loryc de Satrústegui. Un lideratge efímer perquè, al igual que l’any anterior, el brillant guanyador de la Pujada a l’Arrabassada, patí una petita avaria que l’obligà a entrar en boxes, tot i que aquesta vegada pogué tornar a la pista acabant en tercer lloc, per darrere de dels dos Salmson de Desvaux i Benoist que acabaren per aquest ordre, en una cursa perfecta d’equip.

Una pinzellada il·lustrativa de com anaven les coses en aquells temps: El Sènêchal nº 10 de Frick Armangué pati una punxada a la primera volta que li malmenà el tren davanter. Lluny de desanimar-se, amb el seu mecànic, desmotaren tot el conjunt, el repararen i desprès d’hores de feina, continuaren de nou la cursa.! per mirar de fer la volta ràpida, fins que una nova panne, els obligà a plegar.

Els nous Elizalde no solament eren bonics sinó que vàren fer una cursa remarcable, preludi dels bons resultats que obtindrien poc desprès tant al G. P. de Voiturettes de San Sebastián com al III G. P. Penya Rhin, al circuit de Vilafranca, i a la Setmana Internacional de Velocitat cel.lebrada com hem dit, al flamant Autòdrom de Terramar, provistos de motors de 1.5 i 1.7 litres i frens a les quatre rodes.

Irònicament, la cursa que fou un homenatge al creador dels David, fou testimoni de la fi esportiva dels enginyosos autocicles barcelonins que havien estat els impulsors de l’esport del motor a casa nostra.

Trofeu Armangué. III edició 3.6.1923

Classificació final

1. L.Desvaux (Salmson ) 4h, 13′ 22″, a 86, h389 km/h
2. R. Benoist (Salmson ) 4h 22′ 00″
3. P. de Satrústegui (Loryc ) 4h 32′ 37″
4. J. Felíu (Elizalde) 4h 51′ 46″
5. J. Boniquet (J.B.R.) 5h 09′ 26″
6. F de Vizcaya (Elizalde) 5h 11′ 30″
…….
Fins a 10 classificats

Mme Violette acabà vuitena i segona de la categoria 750cc.
Volta ràpida: L. Desvaux,(10ª ), temps: 19′ 37″ (92,676 km/h).

R. Benoist, es va adjudicar en propietat el Trofeu Armangué, un dels primers de l’impressionant palmarès de l’ex- pilot de guerra de Rambuillet, al llarg d’una carrera professional magnífica i una trajectòria vital novel·lesca que acabà dramàticament un 11 de setembre en el camp de concentració de Buchenwald durant la segona guerra mundial.

Però això , com es sol dir, és un tot un altra història.

[Veure com a slideshow]

Article i Fotografies: Manel Baró