Viu tot el motor a primera fila

Ja és a punt l’última prova del Campionat de Muntanya de 2011: la Pujada a les Maioles  Aquesta mítica cursa arriba a la seva 22ª edició, gràcies a l’empenta de la gent del Moto Club Igualada, que la va recuperar pel campionat català a l’any 2006, després d’un seguit d’anys en el oblit, i que han estat lluitant any rera any per poder-la dur a terme i mantenir-la al calendari.

El tram cronometrat és situat a una de les carreteres més transitades de fa anys pels Barcelonins que volien anar a Andorra, quan el tunel del Cadí era un projecte i els cotxes eren els que ara considerem classics. La sortida és situada en el km 14,100 i els seus 5,7 kms d’autèntic vertigen ens porten a l’arribada, passats els espectaculars molins de vent.

A nivell esportiu, aquesta prova Igualadina té el gran alicient de coronar els campions de Catalunya 2011. En Monoplaces, Josep Molina defensa el liderat davant un combatiu i perillós Pañella, a pocs punts, i amb el pilot andorrà Plaus com a jutge de primera línia, apretant fort a tots dos. En turismes, en Munné ho té tot de cara per asolir l’ansiat títol, però en De la Casa ja té el Cordoba WRC per la ma i qualsevol error del primer pot fer que perdi el liderat: matemàticament és posible. Pel mitg de tots dos, un servidor intentarà treure’s l’espina de curses anteriors i sortirà a mort per aconseguir la possible tercera victoria a les Maioles en Turismes, malgrat que el campionat ja és perdut.

Però anem a analitzar quins són alguns dels trets més destacats de la pujada:

Com ja hem comentat, la sortida és al Km 14,100, just després del paddock dels participants a peu de carretera. Pels espectadors, malgrat hagin de caminar un kilòmetre aproximadament des del parking, disposen d’un bon punt si el que voln és viure l’ambient dels boxes i gaudir de la sortida. També té bon accés als primers revolts i bona visibilitat. Pels pilots, aquests primers revolts són delicats alhora que decisius pel resultat final.

Aquest és el tercer revolt de la pujada. Amb pneumàtics encara per escalfar, la seva traçada és important per una petita recta que hi ha al sortir, que enllaça amb una dreta cega, on mantenir la velocitat és força complicat. Després be una zona ràpida que cal memoritzar corretament.

Darrera la zona ràpida, desemboquem en una dreta molt tècnica que acaba amb aquesta recta “a fons”. A dalt, podem veure una esquerra molt delicada que ens pot semblar a fons entrenant i que no ho és en cursa. Passat l’esquerra, arribem a una S sobre un pont lenta.

La sortida de la S dona peu a la recta més ràpida de la pujada. De fet, no es ben bé una recta però el fet de fer-la a fons absolut fa que ho considerem. En plena acceleració hi ha un sotrac reparat que cal tenir en compte per no perdre el control. Al final de la recta, hi ha una zona enllaçada molt tècnica, on cal no relaxar-se desprès de la descàrrega d’adrenalina. Recomenem l’inici de la recta als espectadors perque podràn veure la recta d’abaix i les corves en S. Accés difícil amb la carretera tancada si no es coneixen caminets locals.

Un dels punts més delicats (i no ho sembla) és una dreta de doble radi just cap a mitja pujada. Són dues corbes en una i la sortida a una recta ràpida és cega, fet que complica encara més la conducció. Una errada de trajectoria fa que esmorzem proteccions segur.

Després de la doble, comencem un altre canvi de ritme amb una zona molt ràpida de corbes seguides de bon radi, cosa que ens permet mantenir una alta velocitat. Dues corbes de dretes cegues amb fabuloses vistes al timbot farà que dubtem a l’hora de no aixecar peu, sent un dels punts que més ensurts a donat als pilots en les últimes edicions.

Si em fet be el tram anterior, arribarem pletòrics a la zona amb més ambient de la pujada: la cruïlla de Rubió. Aquesta “dreta per esquerra” llarguissima és on hi ha el major nombre d’espectadors, gràcies al fàcil accés per carretera oberta des de la població de Rubió. Hi ha una grada natural on veure amb seguretat les evolucions dels cotxes i pilots, que es barallaràn amb una dreta llarguissima en acceleració, on mantenir la trajectoria és molt difícil per culpa de diversos sots. A sobre, en aquest punt s’arriba “calentet” d’anims, amb el cotxe i el pilot al màxim de ritme i la presencia dels espectadors els sobremotiva a anar més depressa.

Un cop superada la zona de Rubió, els pilots ataquen els últims revolts de la pujada, amb dues dretes molt ràpides i de traçat exclusiu que porten a una dreta que es tanca cap al final, amb la complicació d’entrar frenant i traçar a l’hora, i on es pot veure quins pilots són els més tècnics i habils.

Seguit de la dreta es fa una esquerra que hem d’aprofitar al màxim per accelerar a fons a la dreta avans de la meta.

En resum, la pujada a les Maioles és una de les més complertes del campionat, amb varis canvis de ritme, diferents estats de l’asfalt, revolts de tota mena i mida, frenades tècniques i una velocitat mitjana considerable (per sobre els 100km/h els més ràpids). Els pilots més hàbils poden suplir els cavalls per mans i això fa que la igualtat a totes les categories i classes estigui garantida. Si, a sobre, estan en joc els dos campionats, penso que ningun bon aficionat té excusa per faltar a la cita del proper diumenge 2 d’octubre.

Us esperem a les Maioles!!!

Text i fotos: J.Chaume

[Veure com a slideshow]