Viu tot el motor a primera fila

Sona el despertador. Obro la finestra i veig el sol com comença a despuntar per l’horitzó, enmig d’una boirina típica de principis d’hivern. Tot seguit, m’enfundo dins el meu equipament negre mentre una tassa de cafè fumeja damunt la tauleta de nit. En el meu cap, les neurones comencen a ordenar-se després d’una nit plena de somnis estranys: m’havia traslladat a l’edat mitjana i era un cavaller solitari que defensava la llibertat i la injustícia. El més curiós del somni és que no muntava cap cavall, sinó una moto bicilíndrica impressionant de color negre que era l’admiració de tots el cavallers i que feia embogir a les donzelles al seu pas…

Hores després i ja ben despert, recollia a les instal·lacions de Harley-Davidson el meu “cavall negre” del somni, tal i com l’havia imaginat durant la nit: era una Dyna “Fat Bob” customitzada espectacular. En veure-la, un somriure va canviar la meva cara mig adormida. Un cop més, un somni s’ha fet realitat, i com si d’un “deja vu” es tractés, hem trobava muntat a lloms de la que seria la meva màquina per uns dies: ja tinc el cavall de llibertat.

Tot aficionat a les motos sap valorar les motos boniques quan les veu, d’això no en tinc cap dubte. Dir que “no m’agraden les custom” no és una resposta intel·ligent davant l’evidència de la bellesa d’aquesta màquina parida a Milwaukee. El  color negre mate “Black Denim” destaca sobre una profusió de cromats lluents al màxim. El frontal ve presidit per dos fanals cromats situats enmig de l’àmplia forquilla davantera. Les seva llanda davantera de 16 polzades de disc mecanitzat “Slotted” equipa un pneumàtic Dunlop de 130/90 fabricat en exclusiva per Harley-Davidson. Els taps customitzats en negre mate amaguen el cargol de l’eix donant una imatge més polida al conjunt. El sistema ABS queda molt ben dissimulat amb els sensors dins de l’eix de la roda. Tot fet en una qualitat proverbial.

A la banda dreta, els escapaments laterals cromats destaquen en el perfil de la moto, molt ben conjuntats amb els cilindres i les tapes laterals, combinant el cromat amb el negre mate de forma exquisida. Els amortidors del darrera cromats són regulables en precàrrega, garantint-nos la possibilitat d’ajustar aquest element al nostre gust i en qualsevol circumstància. En aquesta versió s’hi han incorporat diversos elements originals de la marca per customitzar-la (com mana la religió d’aquest tipus de vehicles…), com els intermitents fumats, l’indicador de nivell de benzina en forma de leds blaus en un fals tap de dipòsit, els taps dels eixos, el seient en pell marró o els punys metàl·lics, entre d’altres. Tots ells donen una personalitat pròpia a la custom americana.

Un cop asseguts a bord, destaca el seu seient molt baix que provoca la poca distància al terra del conjunt: es toca molt bé de peus a terra encara que tinguis unes mides discretes.  L’alçada del manillar respecte a nosaltres queda una mica elevat però còmode. Aquests és pla, estil “Drag”, de 1”1/4 amb torretes elevadores i amb els cables per dins, fet que dóna una visió neta i minimalista a la moto. Sobre el dipòsit negre hi tenim el compta kilòmetres, amb el petit ordinador de bord que disposa de les funcions de marxa, revolucions, km parcials, autonomia teòrica i rellotge. No hi trobem pas el lloc per la clau, doncs el sistema “Smart H-D” permet que engegui la moto sense treure la clau de la butxaca.  Els comandaments són molt intuïtius i de fàcil accionament, destacant els intermitents estil BMW amb un a cada cantó, però amb la particularitat que es desconnecten sols automàticament segons el grau d’inclinació i velocitat, o tornant a pitjar el boto de nou si ho preferim sense necessitar un tercer botó de desconnexió com la marca alemanya (potser de les poques coses que han d’aprendre els alemanys dels americans i no a l’inrevés).

Giro el comandament cromat situat sota del velocímetre a la posició de contacte i les pistonades del motor Twin Cam de 96 “inches” comencen a fer tremolar el meu cos. El motor manté el llegat dels antics motors de la casa de Milwaukee, actualitzats gràcies a la introducció d’una moderna electrònica. Les seves pistonades són contundents com ja m’esperava, però alhora em resulten molt més suaus que en altres models: és una sensació difícil d’explicar.

Introdueixo la primera al canvi de 6 velocitats “Six Speed cruise Drive” i començo la cavalcada amb la meva Fat Bob. Les marxes entren amb força suavitat i silenci, amb un esglaonament quasi perfecte que permet anar a baixes revolucions en tota circumstància. Els 80 km/h en sisena són perfectes. Com era d’esperar, en augmentar la velocitat comença a augmentar també l’efecte “vela” sobre el meu cos fruit de la posició de conducció, molt espatarrat i amb els braços oberts, fent que conduir per sobre dels 110 km/h sigui una tasca reservada a mascles forçuts. A més de 120, els peus tenen tendència a sortir dels estreps i el vent colpeja el pit amb força: no és el destí de la Fat Bob circular a altes velocitats, malgrat que corre moltíssim si ens ho proposem.

Posat en situació i aclarit que estic conduint una Harley-Davidson i no una “Superbike RR”, començo a rodar sense rumb, al ritme que cal anar amb aquesta moto. Als pocs minuts descobreixo un altre dels secrets de l’èxit de Harley-Davidson: la meva ment està oblidant els problemes i apartant-los del pensament per deixar-me quasi en blanc. Ara ja no m’importa la velocitat sinó el fet que estic anant en moto… Els kilòmetres van passant un darrera l’altre amb total confort a les carreteres i autovies. Les suspensions absorbeixen les irregularitats del terreny amb total seguretat i guien la moto als revolts amb precisió de metge.

Per uns moments em desperto i aprofitant que sóc a una coneguda carretera de revolts, em proposo buscar la seva faceta esportiva. Malgrat no ser el seu tarannà, la Fat Bob es comporta de forma excel·lent a les corbes, amb l’únic inconvenient (que ja esperàvem tot sigui dit) de que toco amb els estreps a terra molt ràpidament. El fre del darrera ajuda poc i són els dos discs del davant de 4 pistons els que porten tot el pes de la frenada, potent si anem alegres però justa si pretenem fer una conducció impròpiament esportiva. L’ABS evita els possibles ensurts i actua amb eficàcia. L’acceleració entre revolts és contundent gràcies als seus 124 Nm de parell motor en aquest 1.600 cc, vigilant sempre no provocar que el cavall negre es desboqui en forma d’una derrapada en ple revolt.

El confort de la Fat Bob és molt bo, així com els seus acabats, que denoten una sensació de qualitat molt alta. La posada al dia de la mecànica ha estat fantàstica, i només milloraria la frenada del tren del darrera molt justa, sobretot necessària quan em moc per ciutat. La moto és força maniobrable i té un radi de gir sorprenent. A vegades no sembla que pesi quasi 300Kg. Un altre punt en contra és el lloc del passatger del darrera, que em fa pensar que és millor no triar aquest model de Harley si penses anar amb passatger sovint.

Torno cap a casa i després d’una bona estona buscant el límit a la nostra Harley-Davidson, retrobant  la conducció normal i tornant a posar la ment en blanc. Ara cavalco de nou sobre el meu cavall negre sentint el vent i la llibertat, com si una cuirassa negra m’aïllés de tots els altres vehicles i dels problemes. Viatjo de nou a l’edat mitjana, com en el somni de la nit passada, muntat sobre la Fat Bob negre després de les mil batalles en les que he vençut a l’enemic, amagat dins unes caixes de flaixos o dins els seus carruatges amb llums rotatius al sostre.

Ara sí, el somni es fa realitat i em sento l’autèntic cavaller negre.

Text i fotos: J. Chaume

[Veure com a slideshow]