Cronica de la XX Pujada a les MaiolesTornar

Cronica de la XX Pujada a les Maioles

Sovint, m’agrada entrar al “youtube” per fer el xafarder de com són les curses de muntanya mes enllà de les nostres fronteres. Les maravelles que m’han explicat d’elles alguns del millors pilots del nostre país, han empès la meva curiositat vers aquestes curses. A moltes, sobretot a centre-europa, el que més em deixa al.lucinat són els promitjos que aconsegueixen els guanyadors: la meitat no baixa de 120km/h!

Els que em coneixen saben que sento una fascinació molt especial per les curses ràpides, on les mans, la tècnica i el “punt sonat” del pilot fan que la adrenalina flueixi pel cos. Veure els vídeos dels Regal, Castellana, Steiner, Pailler i companyia posen els pels de punta i les dents llargues als qui tenim la sort de competir.

Aquesta introducció la faig perque en el nostre calendari, de moment les Maioles és la cursa més rápida del campionat: el 50% dels pilots van aconseguir mitges per sobre dels 100 km/h, i això són ja paraules sèries. Per això, és una de les meves predilectes.

Però entrem en matèria. Arribava a la pujada amb molta moral després de la cursa del Farell, sabedor que el traçat li és molt favorable al meu M3. Una victòria em retornaria a la lluita pel títol. Per altra banda, el meu amic i rival Munne també sabia que una victòria seva li posava el campionat en safata. Amb aquestes reflexions, vaig decidir que passaria de tàctiques i sortiria de bon principi a l’atac.

Dit i fet: malgrat que els temps van ser discrets, em vaig emportar la primera d’entrenaments i vaig fer segon a la segona, darrera d’un Vicario disposat a donar guerra, tal i com ens té acostumats aquest gran pilot.

Pero jo no estava tranquil: el cotxe no es mantenia bé a la carretera i feia esranys en frenar, cosa delicada anant a velocitats que rondaven els 200km/h en algún punt. Preocupat per això, i després de fer mil comprovacions, vam deduir amb en Martí, el meu mecànic, que podien ser els amortidors. Llavors, remenant per la furgoneta, va sortir la manxa que utilitzo per inflar el miniamortidor de la meva mountainbike i …Bingo! S’acoplava!... un dels amortidors no tenia presió. Els vam inflar i…. 3.12.604, que traduit vol dir el meu millor temps, 1 segon més ràpid que al 2008. Un cop més, providencial Martinet!

Llavors, vaig sentir la mateixa sensació que em va recorrer el cos a Sant Mateu aquest any: la adrenalina em deia que tot havia anat molt bé i que podía haver fet el temps que em donaria la victòria. Es una sensació indescriptible; et sens com si et donés igual haver guanyat o no, perque t’ho acabes de passar “teta”. Es una felicitat extrema.

Es clar que en Munne també havia de dir la seva, i quasi va clavar el meu temps, només 3 dècimes “mes lent” (si és que es pot dir així). Això volia dir que calia apretar a la segona pujada, doncs  podia pasar que baixés el registre algún dels rivals.

Amb això, vaig sortir amb el ganivet més esmolat que mai: malgrat que de fora no ho sembla, el cotxe es bellugava moltíssim, fruit que els pneumàtics ja estaven al límit del seu “grip”. Però a mig tram, ens van tallar “el rollo” una sèrie de banderes grogues que ens assenyalaven la mala sort d’en Vicario, amb el seu GTTurbo estampat contra un guarda-rail. Seguírem a fons un altre cop, no fos cas que algú no hagués aixecat el peu… la veritat és que em va sortir una segona part rodona.

Al final, la primera cursa va ser la decisiva. En aquest especial duel Munne-Chaume m’havia tocat a mi vencer, al revés que feia 4 mesos al Farell. Un altre cop, crec que no es pot parlar de guanyadors i vençuts, com a l’última cursa.

Ara es decidirà el títol final a Gironella, un altra pujada mítica i rápida… arribem amb els mateixos punts. Guanyarà el més ràpid, pero qui quedi segón també serà guanyador : Ha estat una de les temporades més emocionants dels últims anys i jo m’alegro de viure-ho en primera persona.

Josep Chaume

Equip motor.cat